El llac de Puigcerdà és molt més que un element paisatgístic: és un espai profundament lligat a la història, la vida quotidiana i la transformació urbana de la vila. Les investigacions arqueològiques han permès constatar que, com a mínim des de mitjans del segle XIII, ja existia un petit estany al lloc on avui s’estén el llac, envoltat d’algunes construccions.
Durant segles, la funció principal de l’estany va ser essencialment pràctica. L’aigua emmagatzemada servia per al reg, la neteja del clavegueram, l’extinció d’incendis i, en menor mesura, com a aigua potable.
A partir de l’edat moderna, entre els segles XVI i XVIII, el llac va ampliar-ne els usos. Es documenta la pesca de truites, barbs, bagres i anguiles amb fins alimentaris; l’extracció de sorra i de fang, aquest darrer utilitzat com a fertilitzant agrícola; i també la producció de gel, que durant els mesos d’hivern es tallava en grans blocs per aprofitar-los posteriorment. La salubritat de l’estany va ser una preocupació constant, especialment als segles XVIII i XIX, en un context marcat pel temor als contagis i les epidèmies. Per aquest motiu, es van dur a terme diverses neteges al llarg del temps, documentades els anys 1806, 1885, 1927, 1933, 1984, 1992, 2005 i, més recentment, el 2020.
Pel que fa a la fauna, els ànecs probablement van arribar de manera natural des dels seus orígens, mentre que els cignes haurien estat introduïts per primera vegada l’any 1928. Al llarg del segle XX, el llac esdevingué també una font d’inspiració cultural i literària, apareixent en nombrosos escrits i obres d’autors destacats, com ara Narcís Oller.